PODEMOS MIRAVA DE LLUNY EL PROCÉS CATALÀ.

Ara toca Podemos/Podem i els Comuns. Un cop la classe política catalana, con algunes excepcions, ha abandonat de facto, encara que no de paraula, les accions conduents a una declaració de República Catalana, el règim ha girat la vista cap als republicans tebis que queden.

Si no haguèssin estat tan tebis, pot ser els tindrien respecte, però saben que no aguantaran massa. L'objectiu és mantenir el règim, basat en el repartiment de diners públics i que no canviï res.Ni tan sols la miqueta que els socialdemòcrates de Podemos podrien arribar a fer.

La corona representa aquest estatus de privilegis de la casta madrilenyista, no madrilenya. Alts funcionaris, magistrats, fiscals, policies, tots lacais i "besamanos" del poder de la manada o rajada econòmica de les espanyes.

I ara van per Podemos, i ara Podemos s'exclama. ¿Què esperàveu, colla de tontos? ¿Que a vosaltres us tractarien millor?

Ells han fet els càlculs, "divide y vencerás", primer els catalans, amb Podemos i Comuns de neutrals, i ara vosaltres, el rei se'n va de rosites i vosaltres sereu pastura de la extrema dreta del règim.

Tontos, per no dir alguna cosa més forta.

No heu entès que la Democràcia es defensa amb lluita sempre que algú l'ataca, i us ho heu mirat de lluny. Ara us toca i no teniu ni força ni espirit de lluita, l'heu abandonada. O, millor dit, heu fet fora els i les lluitadores.

I el poble, a patir.

EL PSOE ÉS CAUTIU

El Psoe està cautiu de les seves polítiques anteriors. Felipe González i companyia, inclós el Rodríguez Zapatero, que semblava una cosa i era otra, és a dir, el mateix que Felipe, que deia una cosa i feia la contrària.

Padro Sànchez no vol trencar amb el PSOE antic i, per tant, és cautiu de les seves servituds. No fa polítiques de progrés, encara que digui que sí. L'ombra del GAL és llarga, el rei emèrit amenaça amb dir la veritat si no el protegeixen, és a dir, que Felipe González aniria a la garjola per assassí.  Una de les coses que NO és la CIA és la de ser tonta. I diu que hem tingut un president mafiós i assassí.

Pedro Sànchez no farà res si no es deslliga dels guardians de la corrupció del 78, amb la nostra ínclita Susana al front, i ell es deixa collar per aquesta panda de delinqüents que ens han governat com han volgut.

Però no ho farà, a la vista dels fets. Té les bases al seu favor, però pot ser acabaria en una fossa i li fa por, no és dels que lluiten pels drets. Doncs que ho deixi, collons! A veure quan el PSOE recorda el seu passat socialista quan hi havia lluitadors pels drets de la gent, no solament mafiosos aprofitats que només tenen l'interés de prendre l'Estat per a saquejar-lo pel seu benfici.

Benefici minso, que la dreta no els deixarà res més que les engrunes. Que els facin la feina bruta i els donaran algun càrrec en les empreses en les que ells han contribuït a facilitar l'extracció de tots el diners públics.

Evidència que el nord d'Europa conneix. I d'aquí la recança de tornar a deixar diners a un sistema corrupte fins la medul.la. Com ho va deixar Franco. Hereus dels sistema del Caudillo.

ESTRATÈGIA DE LA CORONA ESPANYOLA

A la Corona S.A. , dificilment ningú no pot dubtar encara que aquesta institució és una empresa d'extracció dels diners dels espanyols, hi ha una estratègia claríssima per mantenir els seus privilegis, ineludiblement lligats als de tota la manada que els envolta i que creen sinergia amb ella (principalment el sector financer, les energètiques, les de telefonia i comunicacions-tecnològiques i les grans constructores).

Premises:

- Al Gobierno no hi ha tontos, ni inútils, són molt llestos i eficaços, saben el que passa i saben què cal fer per resoldre qualsevol problema.
- El Gobierno no pren les decisions de forma autònoma, hi ha altres que condicionen les decisions que arriba a prendre.
- El Gobierno i les seves estructures no han tingut mai cap previsió ni cap pla dissenyat sobre les mesures a prendre en cas d'emergència, ni sanitària ni de cap altra mena.
- Els resultats de la seva gestió han de ser el que persegueixen, assoliran un alt precentatge dels objectius que els han marcat.


Pragmàtica observada:

- El que la població està necessitant per salvar la vida i salvar la seva subsistència no semblen coincidir amb els objectius del Gobierno, a la vista de les seves decisions.
- No es desideix destinar una partida de diners extraordinària a la sanitat pública, devastada en els darrers anys, sacrificada per a pagar el deute a la Banca.
- No es destina una partida de pressupost (no d'endeutament amb la banca) extraordinària per salvar petit empresari, autònom i treballador, cosa que repercutirà en la despesa pública de l'atur igualment.

Mecanismes de persuasió:

- Els pocs mitjans de comunicació que el Gobierno intenta controlar estan creant l'opinió que el que ens està passant és degut a causes exteriors i que és una catàstrofe inevitable, tot el món està afectat i nosaltres també.
- Els mitjnas de comunicació que el Gobierno intenta controlar ens transmeten que les solucions també són inevitables, que no podrem fer res més que el que farem.

Conclusions

- El destí que ens tenen preparat és el de l'empobriment de la ciutadania.
- La banca seguirà tenint beneficis a costa de la ciutadania, més encara que sense crisi.
- No sembla que el Gobierno suspengui el pagament del deute a la banca per raons de Força Major, de Estado de Necesidad.
- La extrema dreta, amb els seu discurs populista, banals, emocional-nacionalista, aglutinarà una bona part del descontetament de la població ja que Unidas Podemos no liderará ninguna oposición, va arreplegar el descontentament del 15M i l'ha neutralitzat, pero segueix existint i pot passar a la extrema dreta.

I les  més importants:

Corona S.A. i la seva manada, encantats de la vida.


Si el cap de l'Estat es part de les oligarquies econòmiques, no és elegible, és inviolable i ininvestigable, no crec que l'importi molt quanta gent es mori, només som súbdits i mai no serà exigible responsabilitat sobre les seves decisions.

Necessitem una República i valors republicans si volem endreçar la nostra vida futura.

VIOLÈNCIES

Estem en una organització social en la que s'exerceix molta violència. La violència és un singular, encara que se li posen adjectius per qualificar les seves manifestacions que sí són diverses i plurals.

Aquests dies es parla molt de la violència de gènere, està prou descrita, no es pot afegir gaire cosa nova, excepte manifestar rebuig absolut. Però és singular, sistemes judicials que s'abonen a la violència i n'exerceixen més sobre les víctimes.

Del mateix gènere, encara que de forma diferent, existeix la violència persistent entre la representació política de la voluntat popular i la població. Molt sovint, massa, s'està violentant aquesta voluntat popular des de les institucions que la representen. No fa molt va sortir a la llum una evidència: Adolfo Suárez no va voler fer un referèndum sobre la monarquía perquè sabía que guanyaria l'opció contrària a la institució de la corona.

És a dir, sabía quina era la voluntat popular però la va violentar.

Aquest model s'ha anat repetint continuament. No es deuria parlar dels períodes polítics de Felipe i Aznar sense fer reflexions sobre la quantitat de violència que van exercir sobre una gran part de la població.

Els governs i les Cortes Generales de Rodríguez Zapatero i de Rajoy ( i tot el seu seguici de "aprovechateguis", terme transvasat del llenguatge coloquial al parlamentari per l'ínclit M. Rajoy) han saquejat els diners de la població per enriquir la banca (i de passada, ja posats, s'han quedat amb alguns milions). La banca d'aquí, però sobre tot l'alemana i la francesa.

Constitueix un exercici de violència extrema contra milions de persones. Misèria, malaltia i mort, conseqüències d'aquesta violència.

Violència exercida des de posició de poder, o sigui, abusant de posició favorable que no permet simetría. No podem tornar-nos o serem proscrits, terroristes o pitjor.

LA POR A LES PROPOSTES "POPULISTES"

La restauració monàrquica a Espanya va portar un sistema polític que li van dir democràcia. Però no ho és realment i això ha portat èxit als que ara han batejat com a "populismes"els mateixos que van batejar com a "democràcia" una transició vigilada pels feixistes del règim. 

I, a més,  insisteixen en degradar el valor d'aquest terme fins a nivell de peioratiu greu, quan en realitat el que està creixent és el malestar general contra aquesta manera de fer política i l'està rentabilitzant la dreta reaccionària radical. Però per ells i elles és més senzill que tingui una etiqueta:"populista", i així, de passada, també li podem encolomar a qualsevol que els molesti.

Deixant per a una altra ocasió analitzar aquesta malintencionada manera de manipular el llenguatge per adoctrinar la ciutadania, cal posar en negre sobre blanc que, el creixement dels feixismes ve de lluny.

La corrupció generalitzada dels polítics ha près moltes formes:

1. Des de la corrupció delictiva (lucre il·legal de molts d’ells, però de molts i molts, o sigui, robatori i saqueig a dojo de diners públics)
2. La corrupció ètica (la majoria han acabat prenent decisions contràries, no solament diferents, sinó oposades a allò que enuncien en els seus programes electorals, normalment a favor dels interessos dels grans capitals, sobre tot les elèctriques, i la banca).
3.  La corrupció institucional (han ocupat totalment les institucions públiques i les han utilitzat pel benefici personal i del partit, i per atacar les idees i persones que els presenten oposició).

Algunes de les característiques bàsiques que conformen aquest estat de coses han estat :

•  La captura de totes les institucions  per part dels partits en les quals s'han repartit nomenaments i càrrecs, resultant així que les institucions fonamentades en el servei a la societat han esdevingut eines de control de la societat i els partits controlen les institucions de forma que les iniciatives de la societat civil no progressen si no estan en línia amb les doctrines “oficials” dels partits que manen amb la complicitat de tots els altres partits.

• La capitalització de l’estat d’opinió de la ciutadania a través del segrest dels mitjans de comunicació públics i privats de forma que solament tinguin presència les opinions oficials, convertint  aquestes en veritats a força de missatges reiteratius i permanents.

• La impunitat personal dels polítics, que s’emparen en els seus partits i en les pròpies institucions que controlen per  eximir-se de responsabilitats personals, polítiques i penals. Així resulta que els partits ens controlen però ningú  pot controlar els polítics ja que fins les institucions judicials es troben a les seves mans. I fins i tot els premien.

•  La absència de democràcia en la presa de decisions i nomenaments als partits. Ja hem vist què passa. Al final, per ells i elles, democràcia consisteix en que unes elites dieun els que ens convé.

Un cop cada quatre anys, els polítics s'han posat en marxa per a atordir-nos, enganyar-nos de nou en la única forma de participació que ens necessiten: les eleccions. Fa temps que ningú vota a favor de cap partit, sinò en contra de un altre. Ho savien i ja els estava bé. Els cas és que voti algú, així ja tenim càrrecs. Ara el xollo és exigir que votem contra els populistes.

De les eleccions resulta un nou repartiment de la corrupció, en una carrera patètica per veure qui agafa més part del pastís, i aquest és l’únic paper que ens reserven i pel que necessiten del nostre vot. I desprès de votar, a callar i a pagar. I això pretenen que és democràcia. No és més que una partitocràcia corrupta.

I és el que ha portat al creixement dels feixismes, vostès, polítiquets i politiquetes, corruptes,  miserables, vostès han estat els responsables (evidentment, no tothom té la mateixa responsabilitat, uns manen i uns altres cohabiten i consenteixen).  Des del primer dia de la restauració monàrquica.

DEMOCRÀCIA

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, la democràcia és:


Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu

I segons la Real Academia  Española:

Forma de gobierno en la cual el poder político es ejercido por los ciudadanos.
Doctrina política según la cual la soberanía reside en el pueblo, que ejerce el poder directamente o por medio de representantes

No són molt diferents. Encara que en Espanya sembla que és paper mullat. No tenim aquest sistema.

Lo pitjor de tot és que polítics i comunicadors són els únics que poden donar opinions públiques i tenen segrestades les finestres d'expressió pública.
 
Periodistes i tertuliania diversa escollida per criteris de conveniència de les persones que manen en els mitjans (no dic de les direccions dels mitjans,  dic expressament "les persones que manen"), i que són sempre les mateixes, s'esforcen en fer-nos creure que això que tenim és democràcia perquè votem de tant en tant, sense tenir opció a decidir.

Així que si algú manifesta una convicció anticapitalista, encara que es declari demòcrata convençut, resulta que li diuen antisistema. Si el sistema és la democràcia, els antisistema són els polítics i els partits enemics de la consulta al poble i/o a les bases.
Totes aquests que parlen en els mitjans tenen l'encàrrec de persuadir-nos que el sistema és el capitalisme, no la democràcia.
Si la soberanía és nostra, a què ve aquesta fòbia a consultar-nos? Un pensaria que els interessos dels nostres representants no coincideixen amb els nostres, quina cosa!!!
És molt greu sentir a algunes de les nostres representants que la democràcia consisteix en que elles prenen les decisions que ens convenen, no cal consultar les bases ni el poble, i li dieuen a això democràcia representativa, ey, que la democràcia no té cognom!!!

RETALLAR L'ESTAT DE DRET

 Llegeixo xifres escandaloses, obscenes i pornogràfiques de l'acumulació de capital en poques persones, en el món i també a Espanya.
La Bayer compra Monsanto.
Els bancs segueixen estratègies de fusió per ser més grans. l'Isidre Fainé va camí de ser el que governarà de veritat, acumulant càrrecs de decisió.

Tot va encaminat cap al saqueig de les arques públiques, les retallades de l'estat de dret, l'aprofondiment en la injustícia i la desigualtat.

Això es pot trencar. I el segle passat ens va portar dues guerres mundials per aquestes raons.